divendres 27 d’abril de 2012
El dolmen del corral del Bossa
El Jordi Pasques ha trobat un nou dolmen a Valldarques (Coll de Nargó, Alt Urgell). És una cista que conserva bona part del seu túmul. Són visibles les lloses de les bandes nord i sud de la caixa. Cal situar-lo en el conjunt de megàlits de Valldarques/Gavarra, que formen un cas singular pel seu nombre, per les seves petites dimensions i per ser relativament propers els uns dels altres. El grup del pla de Tolustre i de Coll de Fau el va excavar els anys 1920 mn. Joan Serra i Vilaró. Miquel Cura hi va afegir i estudiar algun altre monument, els anys 1970. Però encara n'hi ha d'altres, com el que presentem, que s'han descobert recentment.
dissabte 24 de març de 2012
La cova de can Maurí (Berga)
El 21 de març de 2009, en aquest blog, vaig escriure sobre la cova de can Maurí, comentant els treballs de Mn. Serra i Vilaró, l'any 1921.
Doncs bé, el 6 de novembre de 1904, La Ilustració Catalana (p. 741-742) publicava un curiós article de Mn. Bonaventura Ribera, on explicava que, com una mena de Covadonga bergadana, a la cova de can Maurí -que ell anomena Camp Maurí i fa derivar de Mauritània- s'hi refugiaren els bergadans que van lluitar contra les tropes sarraïnes d'Abderraman, a les qual van derrotar almenys en cinc ocasions. Aquells vassalls del comte Oliva Cabreta -que seria el Don Pelayo català- van convertir la cova en el seu centre d'operacions. Segons el mossèn, la festa de la Patum es va originar com a recordatori de les gestes que tenien el seu punt de partida en la cova de can Maurí.
Aqui teniu les dues fotos que acompanyaven l'article, disset anys abans dels treballs -ara molt més seriosos- de Mn. Serra Vilaró.
Doncs bé, el 6 de novembre de 1904, La Ilustració Catalana (p. 741-742) publicava un curiós article de Mn. Bonaventura Ribera, on explicava que, com una mena de Covadonga bergadana, a la cova de can Maurí -que ell anomena Camp Maurí i fa derivar de Mauritània- s'hi refugiaren els bergadans que van lluitar contra les tropes sarraïnes d'Abderraman, a les qual van derrotar almenys en cinc ocasions. Aquells vassalls del comte Oliva Cabreta -que seria el Don Pelayo català- van convertir la cova en el seu centre d'operacions. Segons el mossèn, la festa de la Patum es va originar com a recordatori de les gestes que tenien el seu punt de partida en la cova de can Maurí.
Aqui teniu les dues fotos que acompanyaven l'article, disset anys abans dels treballs -ara molt més seriosos- de Mn. Serra Vilaró.
La perafita de Cervera de la Marenda
L'any 1890, l'eminent geòleg Jaume Almera, acompanyat d'Artur Bofill, va fer una excursió per la Catalunya Nord, que, amb el títol de Cinch dias a través dels Alberes, lo Rosselló y la Cerdanya, es va publicar en una sèrie d'articles a La Ilustració Catalana. En el primer article escrivien:
En lo tret de Cervera a Banyuls, en las recotzadas que forma la costa espadada, mereix esmentarse la de Peyrafita, hont existeix un menhir de la qual pren lo nom. Està situat a mà dreta y a pochs metres de la via fèrrea, prop del pont hont aquesta se crusa ab la carretera que uneix també adbuas poblacions. Donam de aquest menhir un dibuix qual croquis tragué M. Brutails, distingit arxiver del departament de la Gironda, qui tingué la amabilitat de facilitarnoslo.
(La Ilustració Catalana, núm. 241, 31.7.1890, p. 227)
El dibuix no va aparèixer fins el següent número de La Ilustració Catalana (núm. 242, 15.8.1890, p. 245).
Aquí teniu el croquis del menhir i una foto feta el 18 de novembre de 2001.
En lo tret de Cervera a Banyuls, en las recotzadas que forma la costa espadada, mereix esmentarse la de Peyrafita, hont existeix un menhir de la qual pren lo nom. Està situat a mà dreta y a pochs metres de la via fèrrea, prop del pont hont aquesta se crusa ab la carretera que uneix també adbuas poblacions. Donam de aquest menhir un dibuix qual croquis tragué M. Brutails, distingit arxiver del departament de la Gironda, qui tingué la amabilitat de facilitarnoslo.
(La Ilustració Catalana, núm. 241, 31.7.1890, p. 227)
El dibuix no va aparèixer fins el següent número de La Ilustració Catalana (núm. 242, 15.8.1890, p. 245).
Aquí teniu el croquis del menhir i una foto feta el 18 de novembre de 2001.
diumenge 11 de març de 2012
La Cueva de Menga
Situat a Antequera (Málaga), d'aquest dolmen es va dir que era le plus beau et le plus parfait des dolmens connus. (Jean d'Estienne, 1878).
Si el 1878 era el més bell i perfecte dels dolmens coneguts, el 2012 ja es pot assegurar que és el més bell i perfecte de tots els dolmens del món.
Acaba de sortir publicat el magnífic llibre de Juan Sánchez-Cuenca, Menga en el siglo XIX, editat per la revista de prehistòria d'Andalusia, Menga, en la seva col·lecció de monogràfics (aquest és el 2n). Al llarg de 93 pàgines Juan Sánchez-Cuenca repassa totes les notícies fonamentals publicades sobre aquest dolmen al llarg del segle XIX, tot i que, com diu l'autor: la lista de referencias bibliográficas sobre Menga en el siglo XIX es interminable; es decir, no es cuantificable. Al llarg del llibre, no només tenim ocasió de seguir el que es deia de la Cueva de Menga, sinó que, a més a més, podem apreciar com va anar canviant la forma en què s'interpretaven els grans monuments megalítics.
L'estiu passat vaig tenir ocasió de visitar la Cueva de Menga. El cert és que deixa atònit la grandària de les pedres; i el cap no para de donar voltes, rumiant amb quines tècniques es va poder construir. No us perdeu el llibre ni el dolmen.
Si el 1878 era el més bell i perfecte dels dolmens coneguts, el 2012 ja es pot assegurar que és el més bell i perfecte de tots els dolmens del món.
Acaba de sortir publicat el magnífic llibre de Juan Sánchez-Cuenca, Menga en el siglo XIX, editat per la revista de prehistòria d'Andalusia, Menga, en la seva col·lecció de monogràfics (aquest és el 2n). Al llarg de 93 pàgines Juan Sánchez-Cuenca repassa totes les notícies fonamentals publicades sobre aquest dolmen al llarg del segle XIX, tot i que, com diu l'autor: la lista de referencias bibliográficas sobre Menga en el siglo XIX es interminable; es decir, no es cuantificable. Al llarg del llibre, no només tenim ocasió de seguir el que es deia de la Cueva de Menga, sinó que, a més a més, podem apreciar com va anar canviant la forma en què s'interpretaven els grans monuments megalítics.
L'estiu passat vaig tenir ocasió de visitar la Cueva de Menga. El cert és que deixa atònit la grandària de les pedres; i el cap no para de donar voltes, rumiant amb quines tècniques es va poder construir. No us perdeu el llibre ni el dolmen.
dilluns 16 de gener de 2012
La Illa dos Mortos
No és el criteri d'aquest bloc parlar del megalitisme fora de Catalunya, però crec que aquesta notícia és excepcional. En resum, es tracta només!!! de que els temporals i les marees estan posant al descobert una insòlita necropolis megalítica a la illa del Guidoiro Areoso, a la ria d'Arosa. Aquí van un parell de fotos, però no us perdeu aquest vídeo a YouTube:
http://www.youtube.com/watch?v=wSF3tHR5pEI
http://www.youtube.com/watch?v=wSF3tHR5pEI
dissabte 7 de gener de 2012
La cova d'Aigües Vives (Brics, Solsonès)
La cova d'Aigües Vives és una balma sepulcral, que cal datar en el Calcolític-Bronze Inicial. Va ser descoberta i excavada l'any 1917 per Joan Serra i Vilaró, que la va publicar el 1923. Es va dir que hi havia més de 100 inhumacions i Serra i Vilaró en va conservar 32 cranis. Els materials arqueològics van ser nombrosos i, segurament, és la balma sepulcral prehistòrica més citada i comentada en la literatura megalítica.
La seva situació està molt mal descrita per tots els qui l'han visitada i els errors d'ubicació es propaguen d'uns autors als altres.
La forma més fàcil d'arribar-hi és la següent. De Solsona cal seguir la C-451 i, en el km 50, agafar el trencall que porta a Brics (senyalitzat). Allà cal recular per l'antiga carretera uns 100 m fins a trobar un cartell de fusta que assenyala la casa d'Aigües Vives. Podem deixar el cotxe allà. Seguim el GR-7 en direcció a la casa, que es troba a 100 m, per una pista de terra. A tocar la casa, el GR baixa cap al torrent d'Aigües Vives. El seguim 100 m més, fins que el GR arriba a una antiga pista. El GR marxa cap a la dreta per travessar el torrent. Nosaltres hem d'abandonar el GR i seguir la pista a l'esquerra, al llarg de 130 m, per la riba esquerra del torrent, fins arribar a la balma, que es troba a mà esquerra, una mica enlairada i visible des del camí. Queda just a sota d'un tancat on s'emmagatzemen bombones de butà.
Les seves coordenades UTM són: x=376817, y=4647249, z=700 (ED50).
Aquí teniu dues fotos. La primera és de Serra i Vilaró, de 1923. La segona és del 7 de gener de 2012.
La seva situació està molt mal descrita per tots els qui l'han visitada i els errors d'ubicació es propaguen d'uns autors als altres.
La forma més fàcil d'arribar-hi és la següent. De Solsona cal seguir la C-451 i, en el km 50, agafar el trencall que porta a Brics (senyalitzat). Allà cal recular per l'antiga carretera uns 100 m fins a trobar un cartell de fusta que assenyala la casa d'Aigües Vives. Podem deixar el cotxe allà. Seguim el GR-7 en direcció a la casa, que es troba a 100 m, per una pista de terra. A tocar la casa, el GR baixa cap al torrent d'Aigües Vives. El seguim 100 m més, fins que el GR arriba a una antiga pista. El GR marxa cap a la dreta per travessar el torrent. Nosaltres hem d'abandonar el GR i seguir la pista a l'esquerra, al llarg de 130 m, per la riba esquerra del torrent, fins arribar a la balma, que es troba a mà esquerra, una mica enlairada i visible des del camí. Queda just a sota d'un tancat on s'emmagatzemen bombones de butà.
Les seves coordenades UTM són: x=376817, y=4647249, z=700 (ED50).
Aquí teniu dues fotos. La primera és de Serra i Vilaró, de 1923. La segona és del 7 de gener de 2012.
dissabte 31 de desembre de 2011
El dolmen de les Esmoladores (Castelltallat, Bages)
El 17 de desembre de 2011, en una passejada amb una colla d'amics, pels entorns de la casa de Biosca (Castelltallat), en un punt on hi ha diverses fites que termenegen les propietats de Biosca i Figuera, ens va cridar l'atenció una gran llosa enmig dels garrics. Un examen més detingut ens va permetre veure clarament les restes d'un túmul de 8 m en l'eix major per 7 m en l'eix menor. La gran llosa fa 1,80 m de llarg, per 80 cm d'alçada (en la màxima part visible) per 20 cm de gruix.
No dubtem que es tracta de les restes d'un dolmen, del qual l'única llosa avui visible seria la lateral de llevant de la cambra. El monument es troba al caire d'una carena dirigida cap al sud-est, en una posició molt dominant i en un context on hi ha diverses restes megalítiques, les més destacades de les quals són el Cau de la Guineu (a 600 m en línia recta) i el dolmen de Boixadors (a 1,86 km en línia recta).
No dubtem que es tracta de les restes d'un dolmen, del qual l'única llosa avui visible seria la lateral de llevant de la cambra. El monument es troba al caire d'una carena dirigida cap al sud-est, en una posició molt dominant i en un context on hi ha diverses restes megalítiques, les més destacades de les quals són el Cau de la Guineu (a 600 m en línia recta) i el dolmen de Boixadors (a 1,86 km en línia recta).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)