Nova ubicació del web ARCIS

Seguint la política de les grans empreses, en què el client és el que menys importa, Movistar, antiga Telefónica, deixa sense servei d'allotjament web als seus usuaris a partir de l'1 de maig. Així que la web d'ARCIS (dòlmens i menhirs de Catalunya) ha passat a allotjar-se a Google. L'adreça http://arcis.co.nr es manté i redirecciona a google automàticament.

Pedra dreta de la vinya del Nasiet

Marcant l'accés a un petit camp i tocant un tros de mur de pedra seca hi ha la pedra dreta que podeu veure a la fotografia. És molt possible que sigui moderna, però hi ha dos detalls que poden servir d'argument en favor d'una certa antiguitat. En primer lloc, si és que és un muntant d'una porta d'accés al camp, només n'hi ha un. A l'altra banda no hi ha cap altra pedra dreta ni cap altre tros de mur, amb la qual cosa realment no delimita cap espai ben definit. En segon lloc, a 225 metres en línia recta, hi ha el paradolmen de la vinya del Nasiet, que ja ha estat publicat en el bloc antic d'Arcis (vegeu entrada de 7.11.2009 a cat.bloctum.com/arcis).
Sigui el que sigui, aquí en teniu una foto.

Polèmica pel dolmen de Llanera

No us perdeu aquesta notícia del diari Regió 7 del 16 de febrer de 2013:
http://www.regio7.cat/solsones/2013/02/16/indicadors-del-dolmen-reobren-polemica-llobera-tora/224987.html
Resulta  que per aquella zona els termes municipals i comarcals s'han mogut força, i no es posen d'acord a quin municipi pertany el dolmen de Llanera. De fet, pel que sembla, no es posen d'acord ni amb el nom. En aquest sentit caldria recordar que el dolmen el va excavar i publicar per primera vegada mossèn Joan Serra i Vilaró, l'any 1916, amb el nom de "dolmen de Llanera", amb el qual s'ha conegut des de llavors en la literatura megalítica. És cert que en la seva memòria mossèn Serra i Vilaró diu que vulgarment era conegut com a "Torre del Moro".
El dolmen es troba a x=373567, y=4639650, z=856 (UTM, ETRS89), pràcticament sobre la línia dels termes de Llobera i Torà i es degué usar com a fita termenal. Atès que en molts llocs, i durant molt de temps, els monuments megalítics es van usar com a fites (vegeu la revista Modilianum, núm. 41) les discussions sobre a quin municipi pertanyen alguns monuments megalítics es presenten amb certa freqüència i, generalment, els municipis implicats no es posen d'acord; la qual cosa, a la pràctica, vol dir que els uns pels altres, la casa sense escombrar.
Potser és ingenu pensar que el què estaria bé és que es posessin d'acord. Però, ingenu o no, això és el que haurien de fer.

Dolmen del rec del mas Ventós

Fa pocs mesos es va trobar un nou dolmen al terme de Palau-saverdera (Alt Empordà). Es tracta del dolmen de la barraca del rec del mas Ventós, situat al vessant sud de la serra de Rodes, sobre la badia de Roses. El dolmen es troba en un indret de forts pendents i roques escarpades. Per arribar-hi cal baixar des del mas Ventós al dolmen de la muntanya d'en Caselles. Des d'allà cal baixar entre el rocam fins a la llera del rec del mas Ventós. Després de creuar-lo cal pujar per l'altra banda fins arribar a una barraca, a l'interior de la qual es troba el dolmen. Conserva a l'interior dues lloses de la cambra i la gran llosa de coberta, que ara és la coberta de la barraca. Integrades al marge de pedra seca on hi ha la barraca, i cap a la banda sud, es veuen dues lloses clavades formant angle recte que podrien ser restes del corredor, ja que pel gran pendent no sembla versemblant que estès orientat cap al rec, seguint el vessant. A la seva vora, en un gran bloc de pedra es veuen dues cassoletes a la seva superfície.

Any Nou, menhir nou!!!

Fa unes setmanes el Saül Garreta va topar-se amb una pedra dreta no gaire lluny de Solanell (Castellbó, Alt Urgell). Ahir, amb el Jordi Casamajor, i guiats pel David Manzanera, vam anar a veure-la. Es troba a l'interior d'un bosc, amb una vegetació molt uniforme i sense cap referència, de manera que és difícil trobar-la sense GPS o sense que algú t'hi porti. La pedrafita és situada en un terreny inclinat, per això els qui la van plantar van fer una petita plataforma amb pedres, per aplanar el terreny on s'assenta. Es troba en un serrat conegut com a Serrat del Salze, així que vam decidir anomenar-lo MENHIR DEL SERRAT DEL SALZE. La pedra és apuntada. Fa 160 cm en el seu punt més alt, 47 cm d'amplada i uns 28 cm de gruix. Té un aspecte molt regular, com si hagués estat treballada, tot i que la roca del país s'exfolia bé i fàcilment. La seva altitud és de 1610 m, i no és lluny dels dòlmens de la Boïga del Gavatxo i del Ras de Conques.

Un menhir a Salo (Bages)?

És ben cert que allò que tenim davant dels ulls és el que ens costa més de veure (i si no us ho creieu llegiu el relat d'Edgar Allan Poe "La carta robada"). La història és la següent.
Vaig rebre un e-mail del meu company de peripècies, el Josep Agustí, en què em reenviava un correu del Luis Millán, un basc que també es dedica a això del megalitisme.
Millán deia que havia estat pel poblet de Salo, i que, enganxat a una font, havia vist un monòlit de pedra que podria ser un menhir. (La cosa és que jo visc a Súria, a uns 13 km de Salo, i ha de ser una persona que viu molt lluny qui s'adoni d'allò que jo tenia als nassos ... en fi ... això és el què hi ha).
Bé, la pedra té una pinta magnífica i per a més raons resulta que molt a prop del nucli de Salo hi ha una masia que es diu Pedrafita. Total, que és més que possible que el monòlit de Salo sigui la pedra fita que va originar el topònim proper.
El tema dels menhirs és complex i el nostre roc podria haver estat una pedra dreta, o no, i haver estat prehistòrica, o no, però ... de pitjors n'hem vist.
Aquí en teniu dues fotos:

La necròpolis de El Barranquete (Cabo de Gata, Almeria)

L'any 1968 es va descobrir a El Barranquete (Níjar, Almería) una necròpolis de tholos molt similars als del conjunt de Los Millares. Entre 1969 i 1972 es van excavar 11 sepultures. El jaciment es troba a tocar el "cortijo" abandonat i en ruïnes de Los Marines, molt proper al nucli de població de El Barranquete. Vaig visitar-lo el 22 de juliol i el seu estat és absolutament lamentable, abandonat i convertit en un abocador, fins al punt que provoca vergonya aliena veure que un jaciment de gran interès es troba en aquesta situació. La sensibilitat cultural del país i de les administracions segueix molt per sota terra. Vegeu-ne la prova: