dilluns, 16 d’agost de 2010

L'estupenda història de Pedro Vázquez de Orjas

L'any 1606 el rei Felip III va donar permís al clergue del monestir d'Oseira (San Cristovo de Cea, Ourense) Pedro Vázquez de Orjas (o Orjás), a través d'una "Real Cédula", perquè pogués obrir les màmoes del regne de Galicia a fi de treure'n els tresors d'or que hi havia amagats. Totes les riqueses recuperades es repartirien a mitges entre la Hisenda reial i el clergue.
Pedro Vázquez va donar àmplia difusió a l'ordre del rei, insistint que li donava el dret exclusiu per excavar els túmuls gallecs. Va fer penjar la cèdula en totes les esglésies i en va llegir el seu contingut per tots els aplecs on es reunia la gent. Com era d'esperar, l'efecte immediat va ser que els pagesos gallecs es van llençar a obrir les màmoes a la recerca dels tresors que, si algú en tenia algun dubte, era clar que havien de ser-hi, des del moment que el propi rei n'organitzava la seva recerca sistemàtica.
El poc que se sap d'aquest personatge el presenta sota una tèrbola llum. Sembla que Caravaggio el va pintar en el seu quadre dels Jugadors de Cartes. Seria el personatge del mig.

Per aturar l'allau de violacions de túmuls que la cèdula reial va provocar, Vázquez de Orjas va aconseguir que els jutges castiguessin amb multes i pressó als que obrien les màmoes. La documentació d'aquells processos s'ha conservat a  l'Arxiu del Regne de Galicia i ha estat estudiada amb detall per Marcos Martinón-Torres.
Aprofitant la meva estada anual a A Coruña vaig tenir ocasió de veure aquests papers, que en molts sentits són únics i fenomenals. Vegeu-ne algunes perles com a mostra:
D'entrada llegim que les diligències es fan per esbrinar l'obertura de las mámoas que por otro nombre llaman sepulturas antiguas de galigrecos xentiles que ay en este reyno de Galicia.
A alguns dels acusats se'ls retreu que hagin cabado una modorra para vuscar un tessoro dando crédito a una beedeira, hechicera y adebina.
Un dels acusats diu que davant la necessidad de una piedra grande para un forno la procuré buscar y desenterrar en una huerta y heredad mia donde ya otra bez abia sacado piedras.
Un dels testimonis afirma que un dels que va violar una màmoa abia llebado un gran ladrillo de oro y otras cosas.
Tot i amb això, un dels acusats reconeix que a l'excavar una màmoa no hallaron nada, y que no es mámoa, que es terre o maziço, y que puede sacar en el para su probecho las piedras.
La majoria de les màmoes de les que parla el document ja no existeixen, però encara en queden algunes. Una d'elles era la màmoa de Mollafariña, de la qual encara es poden veure les restes de la seva gran cambra.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada