Dolmen del rec del mas Ventós

Fa pocs mesos es va trobar un nou dolmen al terme de Palau-saverdera (Alt Empordà). Es tracta del dolmen de la barraca del rec del mas Ventós, situat al vessant sud de la serra de Rodes, sobre la badia de Roses. El dolmen es troba en un indret de forts pendents i roques escarpades. Per arribar-hi cal baixar des del mas Ventós al dolmen de la muntanya d'en Caselles. Des d'allà cal baixar entre el rocam fins a la llera del rec del mas Ventós. Després de creuar-lo cal pujar per l'altra banda fins arribar a una barraca, a l'interior de la qual es troba el dolmen. Conserva a l'interior dues lloses de la cambra i la gran llosa de coberta, que ara és la coberta de la barraca. Integrades al marge de pedra seca on hi ha la barraca, i cap a la banda sud, es veuen dues lloses clavades formant angle recte que podrien ser restes del corredor, ja que pel gran pendent no sembla versemblant que estès orientat cap al rec, seguint el vessant. A la seva vora, en un gran bloc de pedra es veuen dues cassoletes a la seva superfície.

Any Nou, menhir nou!!!

Fa unes setmanes el Saül Garreta va topar-se amb una pedra dreta no gaire lluny de Solanell (Castellbó, Alt Urgell). Ahir, amb el Jordi Casamajor, i guiats pel David Manzanera, vam anar a veure-la. Es troba a l'interior d'un bosc, amb una vegetació molt uniforme i sense cap referència, de manera que és difícil trobar-la sense GPS o sense que algú t'hi porti. La pedrafita és situada en un terreny inclinat, per això els qui la van plantar van fer una petita plataforma amb pedres, per aplanar el terreny on s'assenta. Es troba en un serrat conegut com a Serrat del Salze, així que vam decidir anomenar-lo MENHIR DEL SERRAT DEL SALZE. La pedra és apuntada. Fa 160 cm en el seu punt més alt, 47 cm d'amplada i uns 28 cm de gruix. Té un aspecte molt regular, com si hagués estat treballada, tot i que la roca del país s'exfolia bé i fàcilment. La seva altitud és de 1610 m, i no és lluny dels dòlmens de la Boïga del Gavatxo i del Ras de Conques.

Un menhir a Salo (Bages)?

És ben cert que allò que tenim davant dels ulls és el que ens costa més de veure (i si no us ho creieu llegiu el relat d'Edgar Allan Poe "La carta robada"). La història és la següent.
Vaig rebre un e-mail del meu company de peripècies, el Josep Agustí, en què em reenviava un correu del Luis Millán, un basc que també es dedica a això del megalitisme.
Millán deia que havia estat pel poblet de Salo, i que, enganxat a una font, havia vist un monòlit de pedra que podria ser un menhir. (La cosa és que jo visc a Súria, a uns 13 km de Salo, i ha de ser una persona que viu molt lluny qui s'adoni d'allò que jo tenia als nassos ... en fi ... això és el què hi ha).
Bé, la pedra té una pinta magnífica i per a més raons resulta que molt a prop del nucli de Salo hi ha una masia que es diu Pedrafita. Total, que és més que possible que el monòlit de Salo sigui la pedra fita que va originar el topònim proper.
El tema dels menhirs és complex i el nostre roc podria haver estat una pedra dreta, o no, i haver estat prehistòrica, o no, però ... de pitjors n'hem vist.
Aquí en teniu dues fotos:

La necròpolis de El Barranquete (Cabo de Gata, Almeria)

L'any 1968 es va descobrir a El Barranquete (Níjar, Almería) una necròpolis de tholos molt similars als del conjunt de Los Millares. Entre 1969 i 1972 es van excavar 11 sepultures. El jaciment es troba a tocar el "cortijo" abandonat i en ruïnes de Los Marines, molt proper al nucli de població de El Barranquete. Vaig visitar-lo el 22 de juliol i el seu estat és absolutament lamentable, abandonat i convertit en un abocador, fins al punt que provoca vergonya aliena veure que un jaciment de gran interès es troba en aquesta situació. La sensibilitat cultural del país i de les administracions segueix molt per sota terra. Vegeu-ne la prova:

El dolmen del corral del Bossa

El Jordi Pasques ha trobat un nou dolmen a Valldarques (Coll de Nargó, Alt  Urgell). És una cista que conserva bona part del seu túmul. Són visibles les lloses de les bandes nord i sud de la caixa. Cal situar-lo en el conjunt de megàlits de Valldarques/Gavarra, que formen un cas singular pel seu nombre, per les seves petites dimensions i per ser relativament propers els uns dels altres. El grup del pla de Tolustre i de Coll de Fau el va excavar els anys 1920 mn. Joan Serra i Vilaró. Miquel Cura hi va afegir i estudiar algun altre monument, els anys 1970. Però encara n'hi ha d'altres, com el que presentem, que s'han descobert recentment.

La cova de can Maurí (Berga)

El 21 de març de 2009, en aquest blog, vaig escriure sobre la cova de can Maurí, comentant els treballs de Mn. Serra i Vilaró, l'any 1921.
Doncs bé, el 6 de novembre de 1904, La Ilustració Catalana (p. 741-742) publicava un curiós article de Mn. Bonaventura Ribera, on explicava que, com una mena de Covadonga bergadana, a la cova de can Maurí -que ell anomena Camp Maurí i fa derivar de Mauritània- s'hi refugiaren els bergadans que van lluitar contra les tropes sarraïnes d'Abderraman, a les qual van derrotar almenys en cinc ocasions. Aquells vassalls del comte Oliva Cabreta -que seria el Don Pelayo català- van convertir la cova en el seu centre d'operacions. Segons el mossèn, la festa de la Patum es va originar com a recordatori de les gestes que tenien el seu punt de partida en la cova de can Maurí.
Aqui teniu les dues fotos que acompanyaven l'article, disset anys abans dels treballs -ara molt més seriosos- de Mn. Serra Vilaró.

La perafita de Cervera de la Marenda

L'any 1890, l'eminent geòleg Jaume Almera, acompanyat d'Artur Bofill, va fer una excursió per la Catalunya Nord, que, amb el títol de Cinch dias a través dels Alberes, lo Rosselló y la Cerdanya, es va publicar en una sèrie d'articles a La Ilustració Catalana. En el primer article escrivien:
En lo tret de Cervera a Banyuls, en las recotzadas que forma la costa espadada, mereix esmentarse la de Peyrafita, hont existeix un menhir de la qual pren lo nom. Està situat a mà dreta y a pochs metres de la via fèrrea, prop del pont hont aquesta se crusa ab la carretera que uneix també adbuas poblacions. Donam de aquest menhir un dibuix qual croquis tragué M. Brutails, distingit arxiver del departament de la Gironda, qui tingué la amabilitat de facilitarnoslo.
(La Ilustració Catalana, núm. 241, 31.7.1890, p. 227)
El dibuix no va aparèixer fins el següent número de La Ilustració Catalana (núm. 242, 15.8.1890, p. 245).
Aquí teniu el croquis del menhir i una foto feta el 18 de novembre de 2001.