dimarts, 30 d’octubre del 2012

Un menhir a Salo (Bages)?

És ben cert que allò que tenim davant dels ulls és el que ens costa més de veure (i si no us ho creieu llegiu el relat d'Edgar Allan Poe "La carta robada"). La història és la següent.
Vaig rebre un e-mail del meu company de peripècies, el Josep Agustí, en què em reenviava un correu del Luis Millán, un basc que també es dedica a això del megalitisme.
Millán deia que havia estat pel poblet de Salo, i que, enganxat a una font, havia vist un monòlit de pedra que podria ser un menhir. (La cosa és que jo visc a Súria, a uns 13 km de Salo, i ha de ser una persona que viu molt lluny qui s'adoni d'allò que jo tenia als nassos ... en fi ... això és el què hi ha).
Bé, la pedra té una pinta magnífica i per a més raons resulta que molt a prop del nucli de Salo hi ha una masia que es diu Pedrafita. Total, que és més que possible que el monòlit de Salo sigui la pedra fita que va originar el topònim proper.
El tema dels menhirs és complex i el nostre roc podria haver estat una pedra dreta, o no, i haver estat prehistòrica, o no, però ... de pitjors n'hem vist.
Aquí en teniu dues fotos:


dissabte, 28 de juliol del 2012

La necròpolis de El Barranquete (Cabo de Gata, Almeria)

L'any 1968 es va descobrir a El Barranquete (Níjar, Almería) una necròpolis de tholos molt similars als del conjunt de Los Millares. Entre 1969 i 1972 es van excavar 11 sepultures. El jaciment es troba a tocar el "cortijo" abandonat i en ruïnes de Los Marines, molt proper al nucli de població de El Barranquete. Vaig visitar-lo el 22 de juliol i el seu estat és absolutament lamentable, abandonat i convertit en un abocador, fins al punt que provoca vergonya aliena veure que un jaciment de gran interès es troba en aquesta situació. La sensibilitat cultural del país i de les administracions segueix molt per sota terra. Vegeu-ne la prova:




divendres, 27 d’abril del 2012

El dolmen del corral del Bossa

El Jordi Pasques ha trobat un nou dolmen a Valldarques (Coll de Nargó, Alt  Urgell). És una cista que conserva bona part del seu túmul. Són visibles les lloses de les bandes nord i sud de la caixa. Cal situar-lo en el conjunt de megàlits de Valldarques/Gavarra, que formen un cas singular pel seu nombre, per les seves petites dimensions i per ser relativament propers els uns dels altres. El grup del pla de Tolustre i de Coll de Fau el va excavar els anys 1920 mn. Joan Serra i Vilaró. Miquel Cura hi va afegir i estudiar algun altre monument, els anys 1970. Però encara n'hi ha d'altres, com el que presentem, que s'han descobert recentment.



dissabte, 24 de març del 2012

La cova de can Maurí (Berga)

El 21 de març de 2009, en aquest blog, vaig escriure sobre la cova de can Maurí, comentant els treballs de Mn. Serra i Vilaró, l'any 1921.
Doncs bé, el 6 de novembre de 1904, La Ilustració Catalana (p. 741-742) publicava un curiós article de Mn. Bonaventura Ribera, on explicava que, com una mena de Covadonga bergadana, a la cova de can Maurí -que ell anomena Camp Maurí i fa derivar de Mauritània- s'hi refugiaren els bergadans que van lluitar contra les tropes sarraïnes d'Abderraman, a les qual van derrotar almenys en cinc ocasions. Aquells vassalls del comte Oliva Cabreta -que seria el Don Pelayo català- van convertir la cova en el seu centre d'operacions. Segons el mossèn, la festa de la Patum es va originar com a recordatori de les gestes que tenien el seu punt de partida en la cova de can Maurí.
Aqui teniu les dues fotos que acompanyaven l'article, disset anys abans dels treballs -ara molt més seriosos- de Mn. Serra Vilaró.

La perafita de Cervera de la Marenda

L'any 1890, l'eminent geòleg Jaume Almera, acompanyat d'Artur Bofill, va fer una excursió per la Catalunya Nord, que, amb el títol de Cinch dias a través dels Alberes, lo Rosselló y la Cerdanya, es va publicar en una sèrie d'articles a La Ilustració Catalana. En el primer article escrivien:
En lo tret de Cervera a Banyuls, en las recotzadas que forma la costa espadada, mereix esmentarse la de Peyrafita, hont existeix un menhir de la qual pren lo nom. Està situat a mà dreta y a pochs metres de la via fèrrea, prop del pont hont aquesta se crusa ab la carretera que uneix també adbuas poblacions. Donam de aquest menhir un dibuix qual croquis tragué M. Brutails, distingit arxiver del departament de la Gironda, qui tingué la amabilitat de facilitarnoslo.
(La Ilustració Catalana, núm. 241, 31.7.1890, p. 227)
El dibuix no va aparèixer fins el següent número de La Ilustració Catalana (núm. 242, 15.8.1890, p. 245).
Aquí teniu el croquis del menhir i una foto feta el 18 de novembre de 2001.

diumenge, 11 de març del 2012

La Cueva de Menga

Situat a Antequera (Málaga), d'aquest dolmen es va dir que era le plus beau et le plus parfait des dolmens connus. (Jean d'Estienne, 1878).
Si el 1878 era el més bell i perfecte dels dolmens coneguts, el 2012 ja es pot assegurar que és el més bell i perfecte de tots els dolmens del món.
Acaba de sortir publicat el magnífic llibre de Juan Sánchez-Cuenca, Menga en el siglo XIX, editat per la revista de prehistòria d'Andalusia, Menga, en la seva col·lecció de monogràfics (aquest és el 2n). Al llarg de 93 pàgines Juan Sánchez-Cuenca repassa totes les notícies fonamentals publicades sobre aquest dolmen al llarg del segle XIX, tot i que, com diu l'autor: la lista de referencias bibliográficas sobre Menga en el siglo XIX es interminable; es decir, no es cuantificable. Al llarg del llibre, no només tenim ocasió de seguir el que es deia de la Cueva de Menga, sinó que, a més a més, podem apreciar com va anar canviant la forma en què s'interpretaven els grans monuments megalítics.
L'estiu passat vaig tenir ocasió de visitar la Cueva de Menga. El cert és que deixa atònit la grandària de les pedres; i el cap no para de donar voltes, rumiant amb quines tècniques es va poder construir. No us perdeu el llibre ni el dolmen.


dilluns, 16 de gener del 2012

La Illa dos Mortos

No és el criteri d'aquest bloc parlar del megalitisme fora de Catalunya, però crec que aquesta notícia és excepcional. En resum, es tracta només!!! de que els temporals i les marees estan posant al descobert una insòlita necropolis megalítica a la illa del Guidoiro Areoso, a la ria d'Arosa. Aquí van un parell de fotos, però no us perdeu aquest vídeo a YouTube:
http://www.youtube.com/watch?v=wSF3tHR5pEI

dissabte, 7 de gener del 2012

La cova d'Aigües Vives (Brics, Solsonès)

La cova d'Aigües Vives és una balma sepulcral, que cal datar en el Calcolític-Bronze Inicial. Va ser descoberta i excavada l'any 1917 per Joan Serra i Vilaró, que la va publicar el 1923. Es va dir que hi havia més de 100 inhumacions i Serra i Vilaró en va conservar 32 cranis. Els materials arqueològics van ser nombrosos i, segurament, és la balma sepulcral prehistòrica més citada i comentada en la literatura megalítica.
La seva situació està molt mal descrita per tots els qui l'han visitada i els errors d'ubicació es propaguen d'uns autors als altres.
La forma més fàcil d'arribar-hi és la següent. De Solsona cal seguir la C-451 i, en el km 50, agafar el trencall que porta a Brics (senyalitzat). Allà cal recular per l'antiga carretera uns 100 m fins a trobar un cartell de fusta que assenyala la casa d'Aigües Vives. Podem deixar el cotxe allà. Seguim el GR-7 en direcció a la casa, que es troba a 100 m, per una pista de terra. A tocar la casa, el GR baixa cap al torrent d'Aigües Vives. El seguim 100 m més, fins que el GR arriba a una antiga pista. El GR marxa cap a la dreta per travessar el torrent. Nosaltres hem d'abandonar el GR i seguir la pista a l'esquerra, al llarg de 130 m, per la riba esquerra del torrent, fins arribar a la balma, que es troba a mà esquerra, una mica enlairada i visible des del camí. Queda just a sota d'un tancat on s'emmagatzemen bombones de butà.
Les seves coordenades UTM són: x=376817, y=4647249, z=700 (ED50).
Aquí teniu dues fotos. La primera és de Serra i Vilaró, de 1923. La segona és del 7 de gener de 2012.